La festivitat de Sant Isidre

Amb motiu de la festivitat de Sant Isidre, aprofitem per recordar un article d’un il·lustre veí de Santa Susanna, Isidre Mollfulleda, publicat l’any passat per aquestes dates.

A LA FONT DE SANTA BÀRBARA

               

Els records de la infantesa solen ser aquells que no els erosionen les pluges ni els mals vents, vinguin d’on vinguin i per més temps que durin. De tant en tant un retroba amb persones amb qui has compartit alguna cosa en la primera aurora de la vida. Doncs fa pocs dies ens vam trobar amb una vella veïna, la Roser López i Pastells. Era a l’entrada de l’hospital. En un principi no la coneixia, però em sonava la seva veu i va ser qüestió de segons.

Amb la Roser, de petits vam compartir algunes vivències, com ara la doctrina i la Comunió a l’església de Sant Pere de Riu; ella feia la primera; jo, amb dos companys més, la segona. L’església la teníem quasi a una hora de camí entre anar i venir per camins que només eren transitables a peu.

La Roser va venir de molt petita a viure amb els seus pares a Can Cases (Santa Susanna), molt a prop de la capella de Sant Isidre. Els seus pares, en Santiago i la Montserrat eren unes bones persones que es dedicaven al cultiu de la terra i a tenir cura del bestiar.

En les comptades vegades que ens trobem, quan es dóna el cas, solem fer alguna recordança de la nostra infantesa. En aquesta ultima coincidència la Roser em va fer saber que ella i el seu marit, en Juanito, com l’anomenàvem a l’escola i després en la joventut, llegeixen els meus escrits en aquesta revista i em va donar la sensació que els dos els aproven.

Vaig recordar a la Roser aquells dies que ella i jo anàvem a pasturar les vaques de casa seva. Vaig dir-li si li agradaria que d’aquelles tardes d’estiu en fes un article, i aquí el tenen. Atès que ella era tan petita jo li deia “ la Pastoreta”. Jo tenia deu anys i ella encara vivia en les primeres llums de la innocència, amb només sis anys encara no podia haver descobert com els Reis d’Orient posaven els regals a la finestra.

Quan hi penso no entenc com sent tant petits les vaques obeïen les nostres ordres. En aquella temporada es treia les vaques a pasturar a les cinc de la tarda, quan el sol començava a anar a la baixa i fins a l’ocàs del dia calorós d’estiu.

M’encantaven les dues llesques de pa amb tomàquet i sardines de llauna o amb anxoves i el litinés de beguda que la Montserrat, la mare de la “Pastoreta”, ens preparava per berenar. Mentre les vaques pasturaven i trencaven algunes de les pollancres que el seu pare hi havia plantat, ens assèiem per berenar en un banc fet de lloses i morter al costat de la font de Santa Bàrbara ubicada a l’ombra plàcida d’unes alzines.

D’aquell petit paratge del Sot de Can Cases, que en dèiem, on les escoles del nostre poble solien anar a berenar el dia del Dijous Llarder, no en queda res: la font amb la imatge de la Verge, el banc de pedra i la capella que s’hi havia construït a principis del segle passat. La Mare de Déu, plasmada amb rajoles de ceràmica damunt del raig de l’aigua, la vam conèixer profanada amb gran agressivitat, doncs, algun rancuniós amb la doctrina cristiana li havia desfet el rostre amb un tret d’escopeta. I així la vam seguir veient fins la seva fi. Avui em pregunto per què ningú de nosaltres va ser capaç de restaurar tant malmesa imatge de la Verge.

Enguany el dia de l’Aplec de Sant Isidre s’escau en diumenge, és el quinze de maig. Per qui no tingui coneixença d’aquesta diada els faig saber que és una gran festa en plena natura, i tal vegada s’hi aplegaran mig miler de persones per gaudir-ne sota la plàcida ombra d’uns pins altíssims. És en una esplanada que l’any 1962 va deixar de ser una de les últimes vinyes d’aquests contorns.

Isidre Mollfulleda

Publicat a  Som-hi! Malgrat, 2011