viernes, 8 de junio de 2012


El xiprer


Hi ha un arbre que ens dóna la benvinguda quan arribem al museu, és el xiprer. El seu nom científic és Cupressus sempervirens. Moltes masies catalanes tenen a un lloc ben visible un o més xiprers, Can Cases del Racó no n'és una excepció. Aquests gegants verds s'erigeixen amb decisió cap al cel com si fossin obeliscs naturals. Les alçades a les que arriben són prou altes (fins a 35m) per a què puguin servir d’indicadors, ja que es poden distingir des de molta distància.



Els xiprer ha estat un arbre present en la cultura mediterrània des dels temps clàssics. Sovint vinculat al món funerari. 
Els testimonis clàssics són diversos. Segons el filòsof grec Teofrast (segle IV a.C.) el xiprer comú estava consagrat al déu Hades. El poeta Horaci explica que els morts eren enterrats amb una branca de xiprer. Plini també constata l’antiga vinculació del nostre protagonista amb la mort, va descriure com una branca a la porta d’una casa era un senyal fúnebre.
Una de les interpretacions, entorn a la simbologia del xiprer, diu que amb la seva forma guiava als morts  cap al cel. En definitiva, els motius que expliquen la presència dels xiprers als cementiris són tan antics com la nostra civilització.  

L’altre de les significacions que acompanyen al xiprer és l’hospitalitat. A l'antiga Roma era un símbol de benvinguda. A Catalunya "La tradició vol que el xiprer plantat davant de molts masos tingui un caràcter mític, indicant amb la seva esveltesa que la casa dóna acolliment a qui en demana." (Camps i Arboix, 1969)

La tradició rural catalana havia elaborat una codificació al respecte. "Si hi havia un xiprer davant la casa es tenia dret a un petit àpat, el pa i el trago, és a dir, vi, pa i una mica d’embotit. Si n’hi havia dos, llavors es podia esperar tot un àpat complet. Tres xiprers volia dir que, a més, es tenia el dret a passar-hi la nit." (Romà i Casanovas, 2000)

El codi d'hospitalitat estava estès en tot el territori de parla catalana. Les llegendes transmetien aquesta voluntat d’acollir al pidolaire amb una doble motivació:

D’una banda, tenim la llegenda de Sant Francesc d’Assís. Explica que el Sant va demanar ser acollit a Can Codina (Sant Joan Despí) i allà va ser alimentat i hostatjat. Llavors, Francesc d’Assís va beneir la casa i va pronosticar que mai els hi faltaria el pa. La creença explicava que quanta més caritat es feia, millors serien les perspectives econòmiques per la masia, doncs, cada vegada que es demostrava caritat es rebia la benedicció del Sant.          
D’altra banda, existia una llegenda negre referent als pidolaires. Es creia que maleïen a aquells qui no responien a les seves demandes. Quan no els hi donaven res, recitaven fórmules màgiques per provocar mals de ventre o enviaven a les rates a malbaratar horts i camps. (Amades, 1985)      

No podem deixar de banda altres explicacions més pragmàtiques per al cultiu del xiprer. La seva fusta era molt apreciada i utilitzada en la indústria naval. També són conegudes les seves propietats medicinals, s'utilitza per tractar trastorns relacionats amb el període i per prevenir les varius.




Per últim, només informar als nostres visitants que no deixeu de dedicar uns instants a contemplar el nostre xiprer. Ara bé, no ens demaneu àpat, doncs ara no tenim com satisfer aquesta demanda.   



Bibliografia:
·     Amades, J. Art popular. La casa. José J. de Olañeta, editor. Barcelona i Palma de Mallorca, 1982.
·         Amades, J. Costumari català. El curs de l'any. Salvat editores. Barce­lona, 1985.
·   Romà i Casanovas, F. “La simbologia del xiprer a Catalunya.” Dins les VII Jornades de Literatura Excursionista. Pere Sanjaume i Giralt. Barcelona, UEC, 2000. Pag. 53-58.

·   Camps i Arboix, J. La masia catalana: història, arquitectura, sociologia. Ed. Aedos. California, 1969.
    
Webgrafia: