El xiprer
Hi
ha un arbre que ens dóna la benvinguda quan arribem al museu, és el xiprer. El
seu nom científic és Cupressus
sempervirens. Moltes masies
catalanes tenen a un lloc ben visible un o més xiprers, Can Cases del Racó no n'és una excepció. Aquests gegants verds s'erigeixen amb decisió
cap al cel com si fossin obeliscs naturals. Les alçades a les que arriben són
prou altes (fins a 35m) per a què puguin servir d’indicadors, ja que es poden distingir des de
molta distància.
Els
xiprer ha estat un arbre present en la cultura mediterrània des dels temps
clàssics. Sovint vinculat al món funerari.
Els testimonis clàssics són diversos. Segons
el filòsof grec Teofrast (segle IV a.C.) el xiprer comú estava consagrat al déu
Hades. El poeta Horaci explica que els morts eren enterrats amb una branca de
xiprer. Plini també constata l’antiga vinculació del nostre protagonista amb
la mort, va descriure com una branca a la porta d’una casa era un
senyal fúnebre.
Una de les interpretacions, entorn a la simbologia del xiprer, diu que amb la seva forma guiava als morts cap al cel. En definitiva, els motius que expliquen la presència dels xiprers als cementiris són tan antics com la nostra civilització.
L’altre
de les significacions que acompanyen al xiprer és l’hospitalitat. A l'antiga Roma era un símbol de benvinguda. A Catalunya "La tradició vol
que el xiprer plantat davant de molts masos tingui un caràcter mític, indicant amb
la seva esveltesa que la casa dóna acolliment a qui en demana." (Camps i Arboix,
1969)
La
tradició rural catalana havia elaborat una codificació al respecte. "Si hi havia un
xiprer davant la casa es tenia dret a un petit àpat, el pa i el trago, és a
dir, vi, pa i una mica d’embotit. Si n’hi havia dos, llavors es podia esperar tot
un àpat complet. Tres xiprers volia dir que, a més, es tenia el dret a
passar-hi la nit." (Romà i Casanovas, 2000)
El codi d'hospitalitat estava estès en tot el territori de parla catalana. Les llegendes transmetien
aquesta voluntat d’acollir al pidolaire amb una doble motivació:
D’una
banda, tenim la llegenda de Sant Francesc d’Assís. Explica que el Sant va
demanar ser acollit a Can Codina (Sant Joan Despí) i allà va ser alimentat i hostatjat.
Llavors, Francesc d’Assís va beneir la casa i va pronosticar que mai els hi faltaria
el pa. La creença explicava que quanta més caritat es feia,
millors serien les perspectives econòmiques per la masia, doncs, cada vegada que es demostrava caritat es rebia la benedicció del Sant.
D’altra banda, existia
una llegenda negre referent als pidolaires. Es creia que maleïen a aquells qui
no responien a les seves demandes. Quan no els hi donaven res, recitaven fórmules màgiques per provocar
mals de ventre o enviaven a les rates a malbaratar horts i camps. (Amades, 1985)
No podem deixar de
banda altres explicacions més pragmàtiques per al cultiu del xiprer. La seva
fusta era molt apreciada i utilitzada en la indústria naval. També són conegudes les seves propietats medicinals, s'utilitza per tractar trastorns
relacionats amb el període i per prevenir les varius.
Per últim, només
informar als nostres visitants que no deixeu de dedicar uns instants a
contemplar el nostre xiprer. Ara bé, no ens demaneu àpat, doncs ara no tenim com
satisfer aquesta demanda.
Bibliografia:
· Amades,
J. Art popular. La casa. José J. de
Olañeta, editor. Barcelona i Palma de Mallorca, 1982.
·
Amades,
J. Costumari català. El curs de l'any.
Salvat editores. Barcelona, 1985.
· Romà
i Casanovas, F. “La simbologia del xiprer a Catalunya.” Dins les VII Jornades de Literatura Excursionista.
Pere Sanjaume i Giralt. Barcelona, UEC, 2000. Pag. 53-58.
· Camps i Arboix, J. La masia catalana: història, arquitectura, sociologia. Ed. Aedos. California, 1969.
Webgrafia:
