Amb motiu de la festivitat de Sant Isidre,
aprofitem per recordar un article d’un il·lustre veí de Santa Susanna, Isidre
Mollfulleda, publicat l’any passat per aquestes dates.
A LA FONT DE SANTA BÀRBARA
Els
records de la infantesa solen ser aquells que no els erosionen les pluges ni
els mals vents, vinguin d’on vinguin i per més temps que durin. De tant en tant
un retroba amb persones amb qui has compartit alguna cosa en la primera aurora
de la vida. Doncs fa pocs dies ens vam trobar amb una vella veïna, la Roser
López i Pastells. Era a l’entrada de l’hospital. En un principi no la coneixia,
però em sonava la seva veu i va ser qüestió de segons.
Amb
la Roser, de petits vam compartir algunes vivències, com ara la doctrina i la
Comunió a l’església de Sant Pere de Riu; ella feia la primera; jo, amb dos
companys més, la segona. L’església la teníem quasi a una hora de camí entre
anar i venir per camins que només eren transitables a peu.
La
Roser va venir de molt petita a viure amb els seus pares a Can Cases (Santa
Susanna), molt a prop de la capella de Sant Isidre. Els seus pares, en Santiago
i la Montserrat eren unes bones persones que es dedicaven al cultiu de la terra
i a tenir cura del bestiar.
En
les comptades vegades que ens trobem, quan es dóna el cas, solem fer alguna
recordança de la nostra infantesa. En aquesta ultima coincidència la Roser em
va fer saber que ella i el seu marit, en Juanito, com l’anomenàvem a l’escola i
després en la joventut, llegeixen els meus escrits en aquesta revista i em va
donar la sensació que els dos els aproven.
Vaig
recordar a la Roser aquells dies que ella i jo anàvem a pasturar les vaques de
casa seva. Vaig dir-li si li agradaria que d’aquelles tardes d’estiu en fes un
article, i aquí el tenen. Atès que ella era tan petita jo li deia “ la
Pastoreta”. Jo tenia deu anys i ella encara vivia en les primeres llums de la
innocència, amb només sis anys encara no podia haver descobert com els Reis
d’Orient posaven els regals a la finestra.
Quan
hi penso no entenc com sent tant petits les vaques obeïen les nostres ordres.
En aquella temporada es treia les vaques a pasturar a les cinc de la tarda,
quan el sol començava a anar a la baixa i fins a l’ocàs del dia calorós
d’estiu.
M’encantaven
les dues llesques de pa amb tomàquet i sardines de llauna o amb anxoves i el
litinés de beguda que la Montserrat, la mare de la “Pastoreta”, ens preparava
per berenar. Mentre les vaques pasturaven i trencaven algunes de les pollancres
que el seu pare hi havia plantat, ens assèiem per berenar en un banc fet de
lloses i morter al costat de la font de Santa Bàrbara ubicada a l’ombra plàcida
d’unes alzines.
D’aquell
petit paratge del Sot de Can Cases, que en dèiem, on les escoles del nostre
poble solien anar a berenar el dia del Dijous Llarder, no en queda res: la font
amb la imatge de la Verge, el banc de pedra i la capella que s’hi havia
construït a principis del segle passat. La Mare de Déu, plasmada amb rajoles de
ceràmica damunt del raig de l’aigua, la vam conèixer profanada amb gran
agressivitat, doncs, algun rancuniós amb la doctrina cristiana li havia desfet
el rostre amb un tret d’escopeta. I així la vam seguir veient fins la seva fi.
Avui em pregunto per què ningú de nosaltres va ser capaç de restaurar tant
malmesa imatge de la Verge.
Enguany
el dia de l’Aplec de Sant Isidre s’escau en diumenge, és el quinze de maig. Per
qui no tingui coneixença d’aquesta diada els faig saber que és una gran festa
en plena natura, i tal vegada s’hi aplegaran mig miler de persones per
gaudir-ne sota la plàcida ombra d’uns pins altíssims. És en una esplanada que l’any
1962 va deixar de ser una de les últimes vinyes d’aquests contorns.
Isidre
Mollfulleda
Publicat a Som-hi! Malgrat, 2011